QUÈ PASSARIA SI…?

A manca de turisme, durant els darrers tres mesos el sector ha fet “webinarisme”, si se’m permet l’expressió. Reflexions, comentaris, estudis, anàlisis, discusions, debats, taules rodones, ponències, conferències i entrevistes com mai havíem vist en el “món offline”. Desprès d’haver-ne visionat molts, haver participat en alguns i haver llegit molt durant el període de confinament, un no pot deixar de pensar si serà bona tanta reflexió, realment.

Si el sector turístic hagués aplicat durant els darrers trenta anys, de forma decidida, ordenada, seriosa i responsable només algunes de les principals conclusions a les que hi hem arribat de forma col·lectiva en només noranta dies, a més a més de ser el més important des d’un punt de vista econòmic, seria el més valorat socialment i el més potent a nivell d’imatge.

Cap ministre s’atreviria a dir aleshores que és un sector “precari, estacional i d’escàs valor afegit”, per exemple; a cap govern se li passaria pel cap no ajudar decididament al “sector-manà”; la societat lluiria orgullosa els atractius turístics del territori i els estudiants de més talent frisarien per vincular llur futur professional al “negoci de la felicitat”, com el va batejar l’enyorat Josep Chias (EPD) en el seu moment…

Però la realitat és que, passats tots aquests anys, seguim reflexionant i, excepte les declaracions del ministre, no ha passat res de la resta esmentada. I això és el que realment ha posat aquesta crisi sanitària mundial davant nostre: ens ha preguntat, mirant-nos als ulls, si estavem preparats. I, malauradament -per molts i titànics esforços que s’hagin fet de forma reactiva- la resposta, si hem de ser sincers, és que no, no n’estavem. Es podrà al·ludir, amb raó, que a ningú se li hauria passat pel cap una situació d’aturada general, que això no ho pot preveure cap Pla Estratègic d’aquests tan ben parits que pul·lulen per milers de despatxos públics (i privats).

I probablement tindrà raó qui així pensi… perquè aquest és el pensament racional habitual, una derivada cartesiana estandard aplicada a l’entorn professional, la plasmació conseqüent d’haver fet durant molt de temps les coses igual, sense pensar, ni per un segon, “què passaria si…?”, que és realment la pregunta amb la que caldria començar qualsevol planificació, tant territorial com empresarial. Situar-nos en un escenari d’improbabilitat total prepara el cervell per anar més enllà d’allò que és raonable i només des de l’anàlisi de la “irracionalitat probable” és des d’on es poden albirar estratègies col·lectives de preparació a crisis que, per improbables que semblin, arribaran.

Tot el que ha passat, passarà (i perdoneu la redundància). Arribarà la vacuna, més tard o més aviat; recuperarem l’equilibri econòmic global -amb un sacrifici que només imaginem, però desconeixem, en realitat-; la maquinària tornarà a funcionar; les persones tornaran a viatjar; el sector viurà noves “etapes d’or” -havent deixat pel camí molts protagonistes anònims- i, en definitiva, tot tornarà a ser igual que abans… o no. Potser la “nova normalitat” (un oxímoron eufemístic més) serà una realitat més concienciada que mai, més exigent, més llesta, més preparada, més sostenible (estem començant a gastar la paraula, per cert), més justa i equilibrada. Potser ja no tindrem turistes, sinó ciutadans viatgers d’arreu plenament empatitzats amb qualsevol territori, perquè s’hauran adonat -ens n’haurem adonat- que un virus ens va igualar a tots i que, a més a més, ens va portar a elevar el punt de consciència amb l’entorn, transformant-lo en global i compartit.

Qui sap, potser -si aconseguim allunyar-nos de nihilismes reductius que no aporten mai res- realment estem davant d’una possibilitat enorme de començar a canviar el món de debó i el sector turístic esdevé la punta de llança d’aquest canvi. I, per aconseguir-ho, només cal que, entre tots, comencem a preguntar-nos sense por “què passaria si…?”.

Jordi Blanch i Capellades

Director Institucional
Comunicatur
0 0 0