Pals, Tossa i el paradigma de la màquina de ciment

Per Marcel Forns Bernhardt: Un dels pocs aspectes positius que ha comportat la crisi en els darrers anys ha estat l’aturada de la febre constructora a la costa i als paratges més sensibles del país.  En termes generals, podem dir que existeix un ampli consens en considerar que els nivells d’ocupació del litoral català són prou elevats com per a afegir-hi més pressió urbanística. De fet, vist l’estat de tota la costa espanyola, l’informe Auken aprovat pel Parlament Europeu el 2009 va arribar a proposar la suspensió de qualsevol pla urbanístic nou i suggeria la interrupció dels fons estructurals a Espanya. Amb una ocupació del litoral de vora el 45%, Catalunya representaria, la segona Comunitat de l’Estat amb menor superficie de costa “natural”.

Tanmateix, ara que sembla que hem deixat la crisi enrere, tot sembla indicar que els municipis costaners comencen a despertar d’una llarga hibernació, disposats a  tornar a posar en marxa la màquina de ciment, paradigma per excel·lència d’un model insostenible i d’un cercle viciós de permisos i llicències que no té aturador. Així ha estat durant molts anys, un dia sí i un altre també, fins a l’arribada de la crisi. Ben bé com, el dia de la marmota.

El passat dilluns 21 d’octubre, la premsa feia públic el projecte de l’Ajuntament de Pals d’incrementar en 2.440 el nombre d’habitatges, principalment a segona línia de la platja i en un espai d’alt valor ecològic i paisatgístic;  fa un parell de setmanes els mitjans ens  sacsejaven  amb el debat de Tossa per mantenir la costa verge o engaltar-hi un port, un hotel i un grapat de xalets; la darrera sorpresa arriba de la mà de Tarragona amb el projecte d’aixecar 6.000 vivendes prop de  les platges de la Savinosa i Llarga . La tramitació del nou POUM a Pals, o els projecte de Tossa i Tarragona són un trist exemple de que, a diferència del personatge que encarnava Bill Murray, els nostres actors han estat incapaços d’aprendre res de l’experiència passada.

L’ insistència en la sobre-ocupació dels espais litorals i  les zones d’alt valor ambiental i paisatgístic no només suposa llur degradació, sinó que comporta conseqüències econòmiques directes, en termes  de la reducció del seu atractiu per a activitats terciàries com el turisme, i en la mesura en la que parteix d’una visió curtplacista i d’ un càlcul erroni de la demanda, està condemnada  a ampliar els excedents de l’oferta immobiliària existent.

En els darrers anys, la major part dels sectors de la nostra economia s’han hagut de reinventar  per adaptar-se als nous escenaris econòmics i als canvis en les tendències de consum. El sectors de la construcció i immobiliari no haurien de ser-ne una excepció. El món del 2016 no té res a veure amb el del 2007 i els projectes en qüestió no són res més que la reproducció de les velles polítiques urbanístiques, per molt que les disfressem amb els qualificatius de baix impacte ambiental o d’alt standing.

Dit això, la protecció del territori exigeix una visió a llarg termini, orientada al bé comú i allunyada de les pressions i interessos que sovint contaminen les polítiques locals. En definitiva una visió de país avançat. Parlar avui de moratòries potser no queda prou bé, però el cert es que en matèria de conservació del territori i en particular en matèria de projectes urbanístics al litoral, ja fa anys que hauríem d’haver aprovat una moratòria generalitzada, sense cap mena d’embuts.

Marcel Forns Bernhardt

Ex Director de Turime de Catalunya