HUT: prohibir, gravar i limitar no solucionarà el problema de l’habitatge
L’Ajuntament de Barcelona acaba d’ampliar de 56.000 a 256.000 euros els ajuts a les comunitats de propietaris que decideixin prohibir els pisos turístics, després d’haver rebut més de 80 sol·licituds. El termini s’amplia fins al 31 de desembre.
La mesura forma part de l’estratègia municipal per eliminar els més de 10.000 habitatges d’ús turístic (HUT) de la ciutat a partir de 2028. L’Ajuntament defensa que el seu retorn al mercat residencial permetrà reduir els preus del lloguer i de compravenda.
Però hi ha una qüestió fonamental: prohibir els pisos turístics no significa automàticament que aquests pisos passin al mercat de lloguer residencial. Un propietari que veu cada vegada més limitada i gravada la seva activitat pot decidir vendre’l o deixar-lo buit temporalment.
La política de prohibir i gravar
El que estem veient és una acumulació de mesures contra els HUT: limitacions de llicències, zones tensionades, obligacions administratives, taxes i noves càrregues fiscals.
Ara el Govern de l’Estat ha apostat per l’aplicació d’un IVA del 21% als pisos turístics.
I aquí apareix una pregunta legítima: si aquesta mesura acaba sent recorreguda i els tribunals consideren que no és conforme a dret o que és desproporcionada, es tornaran els diners als propietaris?
No és una qüestió menor. Els propietaris ja han hagut d’assumir costos i temps derivats de noves obligacions administratives.
El cas del Registre Únic dels lloguers de curta durada és un precedent important: el Tribunal Suprem ha anul·lat part de la regulació estatal en considerar que l’Estat havia envaït competències autonòmiques. Durant tot aquest temps, però, els ciutadans han hagut de complir les obligacions que després han estat qüestionades judicialment.
Qui compensa ara aquests costos?
No tots els propietaris són grans tenidors
El discurs públic sovint sembla oblidar una realitat: no tots els propietaris d’un HUT són grans inversors ni grans tenidors. També hi ha petits propietaris, famílies i persones que disposen d’un únic immoble i que obtenen d’aquesta activitat una part important dels seus ingressos.
Aplicar exactament la mateixa pressió sobre un gran operador i sobre un petit propietari pot ser una política poc proporcional.
El precedent del Regne Unit
L’experiència internacional també ens hauria de fer reflexionar. Al Regne Unit s’han aplicat mesures fiscals i reguladores per reduir l’atractiu dels lloguers de curta durada i afavorir que els habitatges passessin al mercat residencial.
Però els efectes de les polítiques restrictives no són automàtics ni uniformes: depenen dels incentius fiscals, de la rendibilitat del lloguer residencial, de la seguretat jurídica i de les condicions del mercat.
Això ens porta al problema de fons: no n’hi ha prou amb fer menys atractiu el lloguer turístic. Cal fer atractiu el lloguer residencial.
Prohibir no és crear habitatge
El problema de l’habitatge és real i les Administracions tenen l’obligació d’actuar. Però prohibir, limitar i gravar una activitat no crea per si mateix habitatge assequible.
Si volem que els propietaris destinin els seus pisos al lloguer residencial, cal donar-los també seguretat jurídica, incentius i garanties. Perquè un propietari pot tenir tres opcions: llogar, vendre o no posar l’immoble al mercat. I si les polítiques públiques fan que cada vegada sigui menys atractiva la primera opció, no podem sorprendre’ns si augmenten les altres dues.
Barcelona calcula que el retorn dels HUT al mercat residencial reduirà els preus. Pot ser. Però caldrà veure quants habitatges tornen realment al lloguer i quants propietaris opten per vendre.
Perquè el problema de l’habitatge no se solucionarà fent desaparèixer propietaris ni carregant-los de més impostos i obligacions. Es solucionarà augmentant l’oferta, construint habitatge públic, facilitant el lloguer residencial i establint una regulació proporcional que distingeixi entre grans operadors i petits propietaris.
I, sobretot, amb seguretat jurídica. Perquè si cada nova regulació acaba als tribunals, els propietaris continuaran pagant primer i reclamant després.
I això també té un cost.
Els pisos turístics reclamen 1.000 milions a la Generalitat de Catalunya
