Avui no va de turisme…o sí

Se’m fa difícil escriure un article sobre turisme avui, 11 de setembre de 2012. El cap se me’n va cap a mil sentiments que em desconcentren. Festejo amb idees de sobirania, al moment m’envaeix un pragmatisme radical on també m’hi sento còmode, desprès dubto (“i si…?”), penso en el meu avi Pere, que no parlava castellà i sempre ho feia en català –anés on anés-, i en la seva dona, la iaia Carmen que, tot i haver viscut més de 70 anys a Catalunya, mai va parlar en català (és més, en cap moment va perdre l’accent maño, el seu bressol). I s’entenien. I s’estimaven.

Mentre intento organitzar-me les idees i racionalitzar-me una mica per a poder escriure, pel carrer milers de turistes van mirant -oscil•lant entre la curiositat i la indiferència- les balconades de la ciutat plenes de senyeres i estel•lades. Pregunten, parlen entre ells, assenyalen, s’aturen, mouen el cap, somriuen i segueixen, planell en mà, la seva ruta predefinida. I penso en la potència dels símbols emocionals com a recurs de promoció turística. No m’entengueu malament, no vull banalitzar quelcom tan important com la representació física i tangible de sentiments profunds, ni molt menys. Només penso en la magnífica campanya de promoció de la Diada en particular, i de Catalunya en general que suposa, de cara al visitant, el guarniment dels balcons. Un tros de tela amb uns colors determinats, res més.

Què passaria si els deixéssim permanentment penjats? Què passaria si cada balcó, cada terrassa, esdevingués plataforma de microcampanyes promocionals d’un magnífic producte anomenat “Catalunya”? Què passaria si incorporéssim, cada un de nosaltres, el rol d’ambaixadors informatius d’una realitat històrica, cultural, social i turística pròpia envers els visitants? Què passaria si el guarniment simbòlic esdevingués imatge de marca del país? Què passaria si aconseguíssim que pels facebooks, twitters, flickrs, youtubes i instagrams dels visitants circulessin de forma continua i habitual fotografies i comentaris d’aquests símbols i històries en lloc que només ho fessin durant un dia, el de la Diada? Quants milions d’impactes suposaria això? Tindríem una part de la campanya general de comunicació feta. A cost zero.

I pensant en tot això, em ve al cap novament l’avi Pere, i lo feliç que seria avui, envoltat dels colors de la terra que s’estimava pel damunt de tot, i també penso en la iaia Carmen, que era feliç si l’avi era feliç. I no penjaven senyeres ni estelades, perquè no es podia, perquè no ens deixaven, perquè estava prohibit, perquè érem un país amb por.

Avui hem transformat la por en orgull, l’orgull en sentiment, el sentiment en senyera i la senyera en poble. Expliquem-ho així, tal qual, i deixem que les coses flueixin de forma natural, que la intel•ligència col•lectiva faci el seu curs, i que aquells que ens visiten ho captin per ells mateixos, ni que sigui per a què, desprès, agafin el Bus Turístic, el seu mòbil, entrin al seu facebook i hi posin: “passejant per una ciutat preciosa, de balcons plens d’història tapats per uns colors. En diuen senyera. Estic a Catalonia”.

Ja us ho he dit, avui se’m feia difícil escriure de turisme…o potser el turisme és, precisament, només això: explicar una història amb sentiment i que el visitant se la faci seva, com vulgui.

[HOME]

0 0 0