“Ens hem d’afanyar”
La Demanda turística actua cada vegada més de forma ràpida i segura. Sap on va. Cosa que no està tan clara en el cas de l’Oferta, els seus representants i les seves institucions. Jordi Blanch introdueix el tema en aquest article d’opinió.
Tinc la percepció –pel que em consta, compartida- que en termes turístics fa temps que, en realitat, no sabem on anem. A la contundència de tal afirmació hi contribueixen diferents variables que m’agradaria esmentar breument i que, ja aviso, per a guanyar en solidesa argumental i rigor empíric haurien de ser sotmeses evidentment a un estudi més profund, però que com a base per a un article d’opinió (i per tant, subjectiu) ja van be. Veiem:
• Una oferta turística a la que, en general, les dades macroeconòmiques haurien d’animar…però que quan mira la caixa al final del dia, recela d’aquelles. Potser el gap de percepció entre les expectatives que marquen els titulars dels mitjans i la tossuda realitat és més gran del què a tots ens agradaria…o potser és que tenim una destinació força irregular en termes de capacitat i oferta, i els estudis generalistes mariden malament amb el veritable estat del territori, i dels milions de turistes que pernocten a Barcelona, a Esterri d’Àneu en veuen ben pocs, posem per cas.
• Un sector privat que, any rere any, es posa com a deures verbs tan de moda com ara innovar, socialitzar, internacionalitzar, mesurar o interactuar…però que quan arriba el moment de la veritat, continua deixant-se emportar per pautes de comportament empresarial del segle passat, ja sigui en els processos de gestió, com en els de comercialització i/o comunicació, sotmetent-se, moltes vegades de forma inconscient, a l’imperi del marge, al regnat del benefici a curt termini o al govern del guany immediat. I això en el millor dels casos, ja que el més habitual és que caigui en la malèvola xarxa estesa per la Demanda al voltant de l’autèntic faraó del negoci turístic: el Preu.
• Una Administració turística que s’ha d’anar reinventant contínuament. No perquè ningú li ho demani, sinó perquè els inevitables cicles d’alternances en el govern sembla que ho exigeixin. I també perquè no es pot permetre el luxe de deixar de ser un referent entre els representants del sector, ja sigui de forma efectiva o, com la dona del Cèsar, semblant-ho. Moviment, moviment i moviment. Aquesta és la màxima que tots els governs, siguin del color que siguin, s’autoimposen, convençuts que amb una estratègia de comunicació adequada, el poble el percebrà i l’aplaudirà. Però el moviment no ens porta, el moviment només ens belluga i, si no fixem un rumb determinat, podem acabar marejats i perduts. (Nota: consti en acta que no estic pensant en cap Administració en particular, sinó en totes al mateix temps, perquè de tots els colors les he vistes i els cànons d’actuació són similars, diferències polítiques,i ideològiques i personalismes a banda).
Malgrat tot això, som una destinació líder, i ho continuarem essent, sí… però ens hem d’afanyar.
Afanyar a què? A pensar d’una vegada per totes com volem que sigui la Catalunya turística d’aquí a 20 anys –si us plau, no confondre aquest objectiu amb els famosos i habituals Plans Estratègics a 4 o 5 anys vista que, en realitat, són Plans d’Actuació a curt/mig termini, la bondat dels quals rau en ordenar una mica la oferta i definir actuacions concretes, no en dibuixar el futur que volem i necessitem-. Saber què volem ser i com volem ser d’aquí a 20 anys ens evitarà crisis, sotracs financers i ensurts dels mercats?, evidentment no, però ens ajudarà a minimitzar les conseqüències negatives d’aquests, perquè haurem fet l’exercici de preveure escenaris adversos i podrem fixar “proves d’esforç” al sector per a preparar-lo convenientment, cosa que ara no passa. Be, de fet, no ha passat mai.
Afanyar per què? Perquè si no ho fem nosaltres, ho faran els altres. Perquè el mercat no espera. Perquè la demanda busca, pensa i decideix emocionalment a intervals d’un click. Perquè la demanda és social, és a dir, interconnectada –i cada vegada ho serà més-, i no podem córrer el risc de perdre el tren de la nova economia (turisme inclòs) tal i com vàrem perdre -per no saber endevinar el seu abast- el de la revolució digital 20 anys enrere (com be va explicar en un brillant article l’Enric Domingo en aquest mateix mitjà fa un temps). Perquè si fem be les coses, ni el sector privat ni el públic hauran d’anar teixint erràtiques polítiques comercials en funció de per on bufa el vent del mercat, sinó que marcaran ells el camí. Perquè, en definitiva, com deia l’amic Sèneca, “si sabem on anem, arribarem abans que els més ràpids”.
Aquesta és la qüestió.
"No arriba abans qui va més ràpid, sinó qui sap on va" (Sèneca)
Jordi Blanch