La Carta de Drets dels usuaris del transport

Opinió sobre l’anunci d’un nou marc legal que regularà aspectes d’informació, puntualitat o deures dels operadors referides al transport d’usuaris turistes.

Sembla ser a priori una bona noticia el fet que el Ministeri de Foment hagi finalment pres la determinació de portar a terme una actuació encaminada a millorar la precària situació de seguretat jurídica pel que respecta als usuaris dels transports i infraestructures, una bona part dels quals gaudeixen amés de la condició de turistes.

Es en aquest marc que s’anuncià per part de la responsable del Departament de Foment la intenció de posar en marxa un mecanisme jurídic per assolir aquesta fita. En efecte, la Carta de Drets dels usuaris del transport s’ha de situar en el marc del pacte d’Estat per les infraestructures, el transport i la vivenda proposada per la ministra en la seva compareixença de 9 de febrer de 2012 davant la Comissió de Foment del Congrés i pretén incrementar la protecció dels ciutadans en matèria de seguretat i informació i de manera més precisa millorar la puntualitat dels mitjans de transport, especialment l’aeri.

Una de les claus de tot plegat rau sens dubte en el fet que aquest mecanisme sigui efectivament jurídic i no una mera declaració de intencions o codi de conducta. Per estrany que sembli, les bones pràctiques han de ser elevades al rang de norma jurídica per poder-ne assegurar el compliment. I fer pagar qui no les respecte. En la meva opinió, el tema de la puntualitat en el transport, recollit en el text, i que hom a denominat tradicionalment retard, no és pot millorar si no és a través del fet de sancionar els operadors que de manera sistemàtica porten a terme aquestes conductes que tantes molèsties causen entre els usuaris.

I pel que fa al tema dels retards, ja seria interessant saber com podrà la nova eina enfrontar-se a clàusules contractuals com la que encara és pot localitzar en el catàleg de una coneguda majorista quan afirma que “… les hores indicades en els horaris o en qualsevol altre lloc no es garanteixen ni formen part del contracte. …”. Aquesta és probablement una de les condicions generals de la contractació més abusiva que és pot trobar en el panorama contractual turístic. Inspirada, tot s’ha de dir, en les condicions generals de la totpoderosa i omnipresent IATA, segueix pretenent en el fons reconduir els retards cap l’àmbit conceptual de les circumstàncies extraordinàries que exoneren de responsabilitat al transportista. Sortosament, els tribunals n’han declarat el caràcter abusiu en repetides ocasions. Però dissortadament a l’hora segueix apareixent i obligant a l’usuari a patir-la. Podrà resoldre situacions com aquesta la Carta?

Qüestió diferent però relacionada, i dissortadament d’actualitat una vegada més arran del cas Spanair és la de la desprotecció en queda el passatger en el supòsit de la desaparició de la companyia, que després de la corresponent presentació del concurs de creditors, ja no garanteix la prestació dels serveis que amb ella s’han contractat i a la que estaria obligada en virtut de la bàsica responsabilitat contractual. Tot el sistema de protecció del consumidor gira al voltant de una sèrie de deures de l’operador que, si ha desaparegut, deixen el sistema absolutament coix. A qui s’hauria d’exigir la constitució de fons de garantia que cobrissin aquesta situació? Potser pensar en la IATA no és desmesurat. No és tracta tant de viatjar més protegits com d’ estar més protegits quan no podem viatjar.

Per un altre comentari podem deixar una de les grans assignatures pendents, el dret dels usuaris a ser informats en tot moment i amb transparència de tot allò que els afecti.

En definitiva, benvinguda a la Carta en la mesura en que pugui suposar major protecció i seguretat jurídica pels turistes i, extensivament, pels ciutadans.

Oscar Casanovas Ibañez
Professor de Dret Turístic i Política Turística
EUHT CETT – UB

oscar.casanovas@cett.es

0 0 0 0