Tot està per fer i tot és possible

Aquesta frase d’un poema de Miquel Martí i Pol podria resumir la situació del turisme a Catalunya.

Un país amb una situació geogràfica envejable, amb uns paisatges magnífics, uns continguts culturals d’alt interès i unes infraestructures d’allotjament turístic altament competitives, que pateix una situació d’enrocament preocupant.

El país porta mesos centrat en les jornades electorals iniciades el passat octubre i que es perllongaran fins a la primavera del 2012. Dir eleccions és sinònim de canvis i també de paràlisi executiva. Eleccions vol dir suspendre actes o accions compromeses, ajornar la presa de decisions per no ferir possibles votants, o simplement no fer feina que posteriorment pugui beneficiar el nou posseïdor del càrrec.

Quan després de les setmanes pre-electorals, de les setmanes electorals, de les setmanes de recompte de vots, de les setmanes de negociació i de pactes, de les setmanes de presa de contacte amb el càrrec, amb els tècnics dels departaments i amb el sector, el nou responsable del turisme (municipal, comarcal, provincial, nacional o estatal) arriba a la conclusió que el turisme és (més enllà del viatge de noces) una activitat essencial per a l’economia i l’ocupació d’aquest país, tornem a estar a les portes d’una nova campanya electoral.

La transformació del mercat turístic internacional entre els períodes electorals de la tardor 2006 a la primavera 2008 i l’actual que va començar la passada tardor i ha de durar fins a la primavera vinent, ha estat espectacular. Hem passat dels anys mes daurats i productius del turisme a Catalunya, amb xifres rècords de visitants i despesa, a viure temporades extremadament crítiques en ocupació i sobretot en consum, com les dels estius 2009 i 2010.

En aquest període de temps hem vist com el comerç electrònic esdevenia el principal canal de comercialització de les places d’allotjament, com la demanada anticipada deixava lloc a la compra de darrera hora, i com aquesta situació propiciava, davant la caiguda de la demanda, una autèntica subhasta de preus en algunes destinacions.

Davant aquest nou escenari, les empreses s’han vist obligades a retallar els equips, a baixar preus, a modificar les seves estructures comercials, a apostar decididament i ràpidament per les noves tecnologies. Però en aquest mercat global les empreses d’allotjament han deixat de ser el producte principal i han esdevingut un element perifèric o secundari de la destinació turística. Són les destinacions i les marques turístiques les que concentren l’interès dels públics potencials. L’accessibilitat d’una destinació, la imatge percebuda dels seus continguts culturals i de lleure, la capacitat de generar noves expectatives i d’oferir noves vivències, són els elements claus de l’èxit turístic en el mercat actual.

Dedicar-se a la política i ser coneixedor al mateix temps de la realitat turística, podria no ser estrictament necessari. Però quan hom té en aquesta cistella que exhibeix amb orgull, un altíssim percentatge del seu PIB i de la gent ocupada, i s’atreveix a dir que el turisme ha de ser una de les principals eines per a sortir de la crisi, té l’obligació també, d’entendre que una activitat estratègica per la pervivència del país, requereix recursos per a una bona promoció de la destinació, una reinvenció de les estructures promocionals per adequar-les al canvi, uns equips de professionals en els quals confiar mani qui mani, i una voluntat i capacitat de lideratge que fa molt temps ningú dels que manen ha tret de l’armari.

Demanar que tot plegat es faci en col•laboració amb el sector privat és simple poesia.

Martí Sabrià i Deulofeu

0 0 0